Back Arius Afrikaans أريوس Arabic اريوس ARZ Arriu AST Арый BE-X-OLD Арий Bulgarian Arius Breton Areios Czech Arius Welsh Arius Danish

Arri

Arios redirigeix aquí. Vegeu altres significats d'Arri i Arios a Arri (desambiguació) i Arios (desambiguació).
Plantilla:Infotaula personaArri

Modifica el valor a Wikidata
Nom original(el) Ἄρειος Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixementdècada del 250 Modifica el valor a Wikidata
Cirenaica (Cyrenaica) Modifica el valor a Wikidata
Mort336 Modifica el valor a Wikidata (76/86 anys)
Constantinoble (Turquia) Modifica el valor a Wikidata
ReligióArrianisme Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballTeologia Modifica el valor a Wikidata
Lloc de treball Alexandria Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióasceta, prevere, teòleg, predicador Modifica el valor a Wikidata
PeríodeBaix Imperi Romà Modifica el valor a Wikidata

Ari o Arri[a] (en grec antic: Ἄρειος, Áreios, llatí: Arīus) fou un religiós cristià fill d'Ammoni que va néixer a la Cirenaica en el tercer quart del segle iii i va desenvolupar la seva carrera a Alexandria. De les seves idees derivà la doctrina considerada herètica dels arians.[3]

A Antioquia va ser deixeble de Llucià, primer clergue que va defensar clarament la diferència entre el Pare i el Fill (Llucià era amic de Pau de Samòsata que defensava idees similars, de les quals Llucià va poder convertir-se en propagador).[4] Pere (bisbe d'Alexandria) el va ordenar diaca, però més tard el va expulsar, en condemnar Ari la duresa de la persecució contra els seguidors de Meleci, bisbe de Licòpolis, que havia provocat un cisma a Egipte.[5] Més tard, sent ja Ari de certa edat, va ser ordenat prevere per Aquil·las, patriarca d'Alexandria, confiant-li la direcció de l'església de Baukalis, on es va distingir per la seva erudició, arribant-se a suposar que podria succeir a Aquil·las quan aquest va morir; no obstant això, va ser elegit patriarca d'Alexandria Alexandre (317).[6]

Els catòlics acusen Ari d'actuar des d'aleshores per despit, cosa que no és segura. Ari va acusar (318) Alexandre, bisbe d'Alexandria, de ser partidari de Sabel·li i de les doctrines sabel·lianes (que fonien en una sola les tres persones de la Trinitat) condemnades uns anys abans per un Concili celebrat a Alexandria (261). Alexandre va exposar les seves doctrines, que van resultar ser ortodoxes, mentre Ari sostenia que el Pare havia creat al Fill, i per tant aquest havia de ser inferior.[7] Alexandre va convocar un concili a Alexandria (320 o 321) al qual van assistir cent bisbes, que van condemnar les idees d'Ari i el van excomunicar juntament amb els seus seguidors. Però alguns bisbes (com Secundus de Ptolemaida, Teonas de Marmàrica, Eusebi de Cesarea, Eusebi de Nicomèdia, Teoguis de Nicea i Màrius de Calcedònia) i part del clergat es van decantar a favor seu.[8]

L'Emperador Constantí I el Gran, que després del 324 governava l'Imperi en solitari i temia que aquestes disputes teològiques alteressin la pau pública, va intentar evitar el cisma, utilitzant com a mediador Osi, bisbe de Còrdova, però va fracassar. Constantí va convocar llavors el primer concili ecumènic a Nicea (325) al qual van assistir 318 bisbes, la majoria orientals, i en el qual el bisbe Alexandre d'Alexandria va estar assistit pel jove diaca Atanasi (després sant) que es va convertir en campió dels opositors a Ari, els seguidors del qual estaven dirigits per Eusebi de Nicomèdia, però sols van aconseguir 22 adhesions. El Concili va determinar que el Pare i el Fill eren consubstancials o iguals (en grec es va utilitzar la paraula «omousios» mentre que va ser rebutjat el concepte de «creat» per referir-se al Fill: únicament tretze bisbes es van oposar a la utilització de la paraula consubstancial, i quan Ari va exposar que el Fill no era abans de ser engendrat, que era de l'altra persona i de l'altra substància que les del Pare i que era criatura subjecta a mudança, altres bisbes se'n van separar, fins que finalment solament Ari, Secundus de Ptolemaida i Teonas de Marmàrica defensaven les posicions intransigents, i van ser anatematitzats i desterrats (també es va desterrar Eusebi de Nicomèdia i Teognis de Nicea).[9]

Però progressivament els partidaris d'Eusebi de Nicomèdia, anomenats eusebians, van influir en l'ànim de Constantí, mentre que la germana d'aquest, Constància (vídua de Licini) que tenia com a confessor un sacerdot arià, treballava per col·locar elements arians en llocs clau, substituint-hi diversos bisbes catòlics per d'altres d'arians. El 326 Atanasi va succeir Alexandre com a bisbe d'Alexandria. Poc després, foren cridats del desterrament Eusebi i Teognis, i es va iniciar una campanya destinada a debilitar Atanasi, l'elecció del qual era qualificada d'il·legítima, i adreçada també contra el bisbe Eustaci d'Antioquia, un dels majors opositors a l'arianisme, aconseguint-se la deposició d'aquest últim en un Concili celebrat a Antioquia el 331, en què els elements eusebians (arians) van aconseguir el predomini, i que Eustaci fos acusat de sabeli·lanisme (i d'altres coses).[10] Va ser desterrat per ordre de Constantí (amb això es van assentar les bases per al futur cisma d'Antioquia en què catòlics, arians i melecians es van disputar el poder eclesiàstic des del 361 al 415), i l'emperador també desterrà altres bisbes.[11]

A petició de Constantí, Ari va admetre en l'essencial la consubstancialitat, a fi d'aconseguir una unió de les dues branques principals de l'Església; llavors l'Emperador va demanar a Atanasi que readmetés Ari a la seva comunió a la qual cosa el bisbe es va negar. Els eusebians iniciaren una nova campanya contra Atanasi.[9]

El 335 els concilis de Tir i de Jerusalem van absoldre Ari. En el Concili de Tir Atanasi va patir forts atacs i es va veure precisat a acudir a l'emperador, qui va optar per enviar-lo desterrat a Trèveris.[12] Després del desterrament de sant Atanasi, es va celebrar un nou concili a Constantinoble on va ser destituït el bisbe Marcel d'Ancira, bisbe catòlic, i substituït per l'eusebià Basili.[13]

Poc després moria Constança, demanant al seu germà Constantí que tractés a Ari com un home que havia estat calumniat. L'Emperador es va sentir impressionat o obligat i Ari va ser cridat a Constantinoble (335) on havia de ser reintegrat al si de l'Església amb tots els honors (després d'una professió de fe niceana); el patriarca de Constantinoble Alexandre (que va ser patriarca del 317 al 340) s'hi va oposar encara que va haver d'accedir davant l'amenaça llançada per diversos bisbes partidaris d'Ari d'excomunicar-lo. Però abans de procedir-se a la cerimònia Ari va morir sobtadament (336), probablement enverinat per seguidors d'Alexandre qui l'endemà va donar gràcies a Déu pel càstig a l'heresiarca.[14][15] La mort d'Arri va contribuir a estendre la força de l'heretgia de l'arrianisme, i el mateix emperador es va fer batejar abans de la seva mort (337) pel bisbe arià Eusebi de Nicomèdia.[16]

  1. ↑ Diccionari Grec-Català.
  2. ↑ «Arri». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. ↑ Anatolios, 2011, p. 44.
  4. ↑ Williams, Rowan. Arius: Heresy and Tradition (en anglès). Darton, Longman and Todd, 1987. ISBN 978-0-232-51692-0. 
  5. ↑ Hernández, Gonzalo Fernández «El estallido de la controversia arriana». Espacio, tiempo y forma. Serie II, Historia antigua, 9, 1996, pàg. 569–572. ISSN: 1130-1082.
  6. ↑ Marsilla, Juan Vicente García; Mancho, Carles; González, Isabel Ruiz de la Peña. Historia del arte medieval (en castellà). Universitat de València, 2012-07-02. ISBN 978-84-370-8902-7. 
  7. ↑ Kärkkäinen, Veli-Matti. The Trinity: Global Perspectives (en anglès). Presbyterian Publishing Corp, 2007, p.32. ISBN 0664228909. 
  8. ↑ Boularand, Ephrem. L'hérésie d'Arius et la "foi" de Nicée (en francès). Letouzey & Ané, 1972. 
  9. ↑ 9,0 9,1 Carroll, Warren Hasty. The Building of Christendom (en anglès). Christendom College Press, 1987. ISBN 978-0-931888-24-3. 
  10. ↑ Hernández, Gonzalo Fernández «Las consecuencias de la deposición del Obispo Eustacio de Antioquía en el bienio 331-332 de la Era Cristiana». Estudios humanísticos. Geografía, historia y arte, 19, 1997, pàg. 41-44. ISSN: 0213-1390.
  11. ↑ Deschner, Karl Heinz. Historia criminal de cristianismo (en castellà). 2. Barcelona: Martínez Roca, 1991. ISBN 84-270-1493-7. 
  12. ↑ Draper, John William. History of the intellectual development of Europe. London, G. Bell and sons, 1875. 
  13. ↑ «Marcel d'Ancira». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 22 octubre 2021].
  14. ↑ Gibbon, Edward. The History of the Decline and Fall of the Roman Empire (en anglès). E. Duyckinck, 1822. 
  15. ↑ Muehlberger, E. «The Legend of Arius' Death: Imagination, Space and Filth in Late Ancient Historiography» (en anglès). Past & Present, 227, 1, 01-05-2015, pàg. 3-29. DOI: 10.1093/pastj/gtu042. ISSN: 0031-2746.
  16. ↑ Eusebius. Eusebius: The Church History (en anglès). Kregel Academic, 2007. ISBN 978-0-8254-9488-8. 


Error de citació: Existeixen etiquetes <ref> pel grup «lower-alpha» però no s'ha trobat l'etiqueta <references group="lower-alpha"/> corresponent.

Developed by StudentB